"El concepte de progrés cal fundar-lo en la idea de catàstrofe. Que tot segueixi 'així' és la catàstrofe. Aquesta no és l'imminent cada vegada, sinó que és el cada cop ja donat. Pensament de Strindberg: l'infern no és res que ens aguaiti encara, sinó que és aquesta vida aquí "

Walter Benjamin, Parc Central. Obres I, 2

"Però hi ha un aspecte essencial en aquest fenomen de les festes de les demolicions: es destrueix el passat. No es destrueix només un edifici, amb tot l'odiós que sigui, sinó la seva història i la de la seva habitació. [...] Això és un altre fenomen de pànic. Avui, tot és pànic. Estem passant de la guerra freda al pànic fred. I això és un esdeveniment cultural -i no polític -enorme ".

Paul Virilio, City of panic (2005)

De totes les arts plàstiques segurament l'arquitectura és la més exposada a alguna classe de realitat que mostri la impermanència del  seu  transcórrer pel món. Massa interessos i circumstàncies pròpies i impròpies juguen contra seu: realitat social, clients, temps, accidents naturals i provocats s'encarreguen d’arruïnar-la quan el seu missatge ha periclitat, quan és massa inapropiat per al sentir general o quan la cultura dominant exigeix altres propostes.
Les catedrals romàniques eren substituïdes per les catedrals gòtiques, Juli II enderroca la Basílica de Constantí, els palaus de Rafaello van caure per a construir la Plaça de Sant Pere, l'arquitectura es va autoesborrar  durant el  barroc, Piranesi va anunciar la destrucció com a missatge d’una refundació disciplinar, el Crystal Palace va cremar, Le Corbusier va perdre concursos, Hitler va patejar el pavelló d'Alemanya de Mies van der Rohe,  Mussolini  va enderrocar esglésies, palaus i temples per a obrir la Via Della Consolazione o la dels Fòrums Imperials, la Maison du Peuple de Víctor Horta no va evitar la piqueta, les Torres Bessones  van ser  destruïdes sense contemplacions...
En temps de crisi caldria observar la coincidència de les circumstàncies que van provocar algunes d’aquestes catàstrofes amb les arquitectures que van liquidar. L'arquitectura ha patit aquestes circumstàncies i les ha mostrat, entre la vergonya i el desvergonyiment, entre les ferides i la mort, entre la culpabilitat i la innocència. La destrucció prioritària de les arquitectures que s'han erigit en símbol és una constant que es pot situar al costat de les massacres urbanes generals per objectius militars o simplement d'especulació.
La catàstrofe destructora i la novetat proposada participen de tres estadis de temps. Abans: la tabula rasa que apareix és necessària per a la proposta de nous paradigmes o per a la reconstrucció dels antics. Durant: si la catàstrofe és provocada per l'home per proposar una altra veritat, els dos models s'entrecreuen temporalment. Després: la catàstrofe esgota l'arquitectura i un model que mai més no es tornarà a repetir, i la seva acció és considerada com un final.